‘Tomorrow belongs to me’ (sobre feixisme i escola)
La qüestió és com es neutralitzen les ideologies de la intolerància i el terror des de l’escola. Sembla que rere les paraules tolerància, pluralisme o neutralitat s’amagui sovint un perillós discurs desmobilizador de les consciències crítiques.
Jaume Martínez Bonafé 
Un grup de nois adolescents, en la classe de dibuix, munten un collage en el qual al voltant de la foto de Hitler apareixen frases i fotografies exaltadores del nazisme i del franquisme. Unes taules més enllà un altre grup de noies en observar el contingut del treball els increpen i mostren el seu desacord. Es produeix una discussió amb encreuaments de qualificatius i algunes amenaces. La professora de l’assignatura s’adona de l’aldarull i els convida a calmar-se i no muntar tant escàndol. Cadascú acudeix a la seva tasca, i la classe continua amb aparent normalitat, fins a la sortida de l’institut, on continua l’enfrontament.
Tots els anys mostrava en la meva classe d’Educació Social el que anunciava com “una de les seqüències de terror més esgarrifoses que he pogut veure al cinema”, i a continuació projectava en la pantalla de l’aula un fragment de la pel·lícula Cabaret, que segurament molts de vostès recordaran. És un bell i assolellat matí i la plaça del poble està repleta de ciutadans prenent amigablement cervesa i xerrant asseguts en les taules del casino o en els bancs del parc, on juguen els nens i les nenes. De sobte s’escolta una dolça i encantadora veu que inicia una bella cançó: Tomorrow belongs to me. Es mostra en primer pla el rostre de satisfacció del bell jove ros que la canta a cappella. La càmera recorre el seu cos i mostra el seu uniforme de les joventuts nazis i el zoom el mostra finalment sencer, en posició de fermes, amb la creu gammada al seu braç esquerre. La cançó continua i una noia se li suma i a continuació altres joves i després diferents persones de la plaça. Finalment, tothom està en peus cantant la cançó amb el braç enlaire, davant la mirada tristament lúcida d’un home d’edat avançada que endevina la que se li ve damunt. La seqüència es tanca amb el somriure, distant i incrèdul, d’un parell de joves burgesos i la pregunta d’un cap a l’altre: “Encara creieu que els parareu els peus?”
No sé què pensaria la professora de Dibuix davant la situació que es va produir en aquella classe d’un centre públic de Secundària. Pot ser que pensés que ja vindria el profe d’Educació per a la Ciutadania (ah! no, que el PP va llevar aquesta matèria!). Pot ser que pensés que eren coses de nens i nenes, al cap i a la fi, ho eren. Pot ser que, estratègicament, en mirar cap a un altre costat estigués protegint la pintura del seu cotxe. És igual, la qüestió és, més enllà d’aquest cas concret, quin és el projecte educatiu d’una escola pública, com es treballen les disputes ideològiques i com es neutralitzen les ideologies de la intolerància i el terror. A mi em sembla que sota les paraules tolerància, pluralisme o neutralitat s’amaga sovint un perillós discurs desmobilizador de les consciències crítiques. Tot es resol en el pla de les opcions individuals i en això tanto monta monta tanto… L’educació és un projecte públic i per tant comunitari. La comunitat es dota de recursos per a la construcció d’una ciutadania activa, crítica i responsable. I aquest és el mandat al funcionari, al servidor de la comunitat: l’educació del ciutadà. Una educació que li proveeixi d’eines per a pensar per si mateix el món que està vivint i li dote de procediments per a la intervenció responsable en aquest món.
És cert que l’actual estructura curricular en res afavoreix aquest projecte. I a vegades, clarament ho impedeix. La fragmentació disciplinar i l’academicisme són herències pedagògiques massa antigues per a respondre a les demandes actuals de l’escola. Creure que un entra a l’aula a “ensenyar Biologia i res més” és un argument social i pedagògic insostenible. I creure que les insuficiències cíviques que escup cada època les resolem a l’escola amb noves matèries i més fragmentació és miop o pervers. O no veiem suficient o estem posant pegats a la vella roda d’un motor que fa temps que va deixar de funcionar.
Els educadors i les educadores tenim una gran responsabilitat, i per a exercitar-la necessitem formació i condicions de realització. Els matins, tots els matins estan per fer i a tots i totes ens pertanyen vius. Però aquests matins es construeixen en el quotidià de cada aula i de cada centre. Jo sé ben bé que posar la foto de Hitler en un treball de collage per a l’assignatura de Dibuix és una estúpida anècdota infantil sense major rellevància. Però desconec el moment en què les estúpides anècdotes deixen de ser-ho i un dia et despertes i en la plaça estan cantant que el demà que pertany a uns passa per l’anihilació dels altres.
I no em resisteixo a acabar el text sense contar-ho. Una altra professora d’Institut desfilava fa escasses setmanes per la població de Bétera en una tranquil·la manifestació festiva en la qual es reivindicava reconeixement i suport polític a les diferents expressions de la cultura popular a la comarca. Fins on estava aquest grup de persones va acudir un grupuscle de joves i no tan joves amb banderes espanyoles i diferent simbologia nazi amb crits i insults i càntics falangistes. Entre els joves del grupuscle la professora va poder identificar a un parell d’exalumnes que baixant el cap continuaven l’insult. Amb llàgrimes en els ulls m’ho comptava mentre jo recordava aquella altra esgarrifosa seqüència de La lengua de las mariposas.
